Connecta amb nosaltres
LaVine

NBA

L’enigma Zach LaVine: és part del futur dels Chicago Bulls?

Encaixa Zach LaVine en els Bulls del futur?

Comparteix

L’enigma Zach LaVine: és part del futur dels Chicago Bulls?

Perdre frustra. Perdre mentre generes una sensació constant de decepció i desgana frustra encara més. Les expectatives són enormement traidores: d’una banda, denoten la confiança o l’interès de l’entorn en els teus actes; de l’altra, són el detonant d’una possible caiguda estrepitosa. Si hi ha algú dins de l’NBA que pot confirmar el dolor de la derrota, aquest és Zach LaVine. Amo i senyor del protagonisme en titulars d’articles, diaris i revistes sobre la temporada dels Chicago Bulls, l’escorta ha estat incapaç d’assolir els objectius que a l’inici de la temporada juraven el tècnic, altres jugadors i fins i tot ell mateix.

Als 25 anys, Zach LaVine es troba en una fase de rendiment estadístic simple fantàstic: 25’5 punts per partit, 4’2 assistències, 4’8 rebots i un 38% en triples. Aquestes xifres, des d’una perspectiva exclusivament quantitativa, són d’estrella de l’NBA. El dubte sorgeix quan, com s’ha de fer amb qualsevol estadística, n’examinem el context, les conseqüències i la naturalesa. I és que sí: sis temporades després, seguim amb el mateix interrogant. És Zach LaVine l’estrella d’un projecte competitiu? És Zach LaVine l’home que ha de fer-se càrrec del lideratge d’uns Chicago Bulls que, de la mà d’Arturas Karnisovas, perseguiran l’objectiu de deixar de ser una franquícia deprimida i depriment?

Zach LaVine, un líder desnaturalitzat

En totes les declaracions que ha fet des de l’inici de la seva carrera i especialment durant la temporada 2019/2020, Zach LaVine ha demostrat una obsessió malaltissa per guanyar i una voluntat de transcendència digna dels millors de l’NBA. LaVine tenia tres fixacions: guanyar-se una plaça a la fase final de l’NBA, disputar tots els partits de la temporada i ser All Star l’any que l’esdeveniment tenia lloc a Chicago. El primer no el compliria encara que es disputés tot el que queda pendent de temporada. El segon es va truncar quan, després de jugar amb molèsties durant mesos, el seu cos va dir prou. El tercer no va ser per culpa del balanç de l’equip. Zach LaVine, doncs, no ha fet la temporada que pretenia fer.

Zach LaVine ho ha fet pràcticament tot en atac aquesta temporada. Ha generat des del bot per ell i per als companys, ha accelerat i pausat el joc i ha hagut d’assumir decisions que per naturalesa no li pertocarien. Per absència de dinamitzadors contrastats -més enllà de Satoransky- i de perfils autòtrofs -més enllà del microones Coby White-, Zach LaVine s’ha vist en l’obligació de ser el fil argumental de l’esquema ofensiu i no l’executor de referència/vers lliure, que segurament és el rol que més s’ajusta al seu perfil.

JUGADAUSG
Ball handler PnR37'2%
Transició15%
ISO11'4%
Spot Up10'8%
Hand off8'8%
Off screen5'8%
Porta enrere4'4%
Pal baix0'7%

La resposta de Zach LaVine com a generador a nivell exclusivament individual ha estat a l’alçada del repte que afrontava: ha fregat el 40% en triples a la sortida del bloqueig directe, ha sumat una quantitat ingent de punts en transició combinant esmaixades espectaculars i finalitzacions elegants i, tot i que en múltiples ocasions s’ha embafat de pilota per culpa de la inoperància dels companys, ha estat entre els 20 jugadors més productius de l’NBA en atac. La seva habilitat natural per encadenar llançaments d’un alt grau de dificultat, sumada a l’explosivitat i capacitat per desequilibrar i forçar penetracions (tot i que això hs comportat moltes males decisions), ha estat una de les claus que ha sostingut l’atac dels Bulls durant els moments de més patiment. Un hero ball permanent.

El motiu del títol de la secció el trobem en els resultats de la temporada. Zach LaVine, tot i que no és tan mal passador com pot indicar el seu rati d’assistències-pèrdues, ha estat un passador incomprès. Incomprès per diverses raons: la incompetència dels companys (els Bulls són un dels pitjors equips en % d’encert en tirs oberts), l’anarquia en el repartiment d’espais de l’equip i la tendència a la improvització que el mateix LaVine té en el seu joc de manera innata. Ras i curt: Zach LaVine no és un generador col·lectiu capaç de tenir repercussió positiva com a eix d’estructura en un equip competitiu. Els equips rivals ho tenien senzill per frenar l’atac dels Bulls: 2 contra 1 a Zach LaVine per ofegar l’únic mètode d’activació de l’equip i, a partir d’aquí, fer una gestió dels esforços prou bona com per negar les línies de passada fàcils.

Zach LaVine, doncs, ha estat la principal víctima de la mancança de talent de la plantilla dels Bulls. En el bàsquet actual els equips tenen una prioritat clara: aglutinar la majoria de decisions a les mans del jugador més capacitat per assumir-les. A Chicago era ell, sens dubte, però els equips no funcionen sense generadors complementaris ni intèrprets d’alt nivell. Els moments de menor soledat han estat els que ha compartit amb Coby White, un jugador d’aplicació similar que tampoc destaca per la capacitat per distribuir i potenciar el col·lectiu (a dia d’avui).

L’entrega de Zach LaVine ha estat innegable: ha mantingut intacta la seva ambició per posar pressió a les defenses des del bot i ha verticalitzat moltíssim el joc. Sense un entorn constructiu, però, les virtuts de jugadors que no destaquen pel joc cerebral es dilueixen. Els Bulls han de marxar de la temporada amb una cosa clara: LaVine és un generador autòtrof excel·lent i un conductor en transició d’elit, però sota cap concepte ha de ser el responsable de la creació primària a mitja pista. No ha de ser-ho perquè es desvirtua l’equip i es desaprofita LaVine, que en esquemes organitzats té molt més sentit movent-se i interpretant que ocupant-se de tasques inicials.

Incomprensió i espurnes. LaVine i Boylen tenen una relació insostenible

Si hi ha una peça especialment damnificada dins del despropòsit que s’ha viscut a la Ciutat del Vent aquesta temporada, aquesta és Jim Boylen. El tècnic, home de franquícia i soldat de l’anterior gerència, és a la corda fluixa per la poca credibilitat que té entre els jugadors i pel desgast de les derrotes de les dues darreres temporades. Jim Boylen ha aconseguit que els Chicago Bulls fossin el segon pitjor atac de l’NBA i una defensa classificada a la zona tranquil·la amb uns principis, això sí, totalment contraproduents.

El gran tret característic dels Bulls de Boylen ha estat la manera de defensar: pressió desmesurada al generador amb el pivot i el base, molta agressivitat a les línies de passada i excessiva confiança en la superioritat numèrica. Quin ha estat el gran problema d’aquesta defensa? Doncs és fàcil: que només Kris Dunn (defensor TOP 15 de l’NBA) l’ha sabut executar amb èxit gràcies a les similituds en el pensament basquetbolístic que comparteix amb el tècnic i, el que és pitjor, que es va proposar un funcionament que atemptava directament contra la resta dels integrants de la plantilla. No és cap secret que Markkanen té nul·la capacitat de desplacament i rectificació, que LaVine és disruptiu quant a conceptes tàctics i que entre els jugadors, especialment quan no hi és Wendell Carter Jr, hi ha zero comunicació. Així és molt difícil basar-se en els ajusts.

Qui més ha patit per culpa de les accions de Jim Boylen és, novament, Zach LaVine. L’estrella dels Bulls, que ha recalcat diverses vegades que ell és un guanyador i que necessita que els Bulls tornin a ser-ho, ha rebut càstigs per errades defensives, crítiques públiques i comentaris amb un to paternalista que no li han fet el pes. Aquest darrer punt, el del paternalisme, no és estrany en Jim Boylen: sovint se l’ha vist fer declaracions contradictòries sobre jugadors amb la finalitat de protegir-ne d’altres, de manera que ha acabat donant lloc a escenes còmiques que d’aquí uns anys valdrà la pena que rescatem de l’hemeroteca.

La relació entre Zach LaVine i Jim Boylen està visiblement desgastada. El desafiament posterior a la victòria contra els Hornets, les reclamacions en obert quan el tècnic demanava temps morts “didàctics” amb el partit perdut i les declaracions enverinades a la sala de premsa per part del jugador en són símptomes inequívocs. Això, sumat als rumors recents de mal ambient generalitzat, podria propiciar un canvi d’aires del tècnic que repercutís en la filosofia de joc dels Bulls. Serà important, però, que l’afició de la franquícia recordi un detall important: els jugadors porten dues temporades sense estar a l’alçada de les circumstàncies, així que estaran davant de la darrera bala.

És Zach LaVine la referència que anhela Karnisovas?

La situació laboral de Zach LaVine és la següent: té dos anys sencers de contracte a raó de 39 milions (19.500×2) i s’ha quedat sense la gerència que en el seu dia va apostar per ell com a estandard de la fugida endavant pel traspàs de Jimmy Butler. Amb ell com a referència els Chicago Bulls han estat incapaços d’encadenar trams de solvència, però sempre ha justificat la condició de jugador amb més talent del pseudoprojecte. Així doncs, Zach LaVine serà el desencadenant principal de la decisió que prenguin els executius nouvinguts.

La pregunta clau és: Zach LaVine és el tipus de peça estructural que Arturas Karnisovas necessita per plasmar la idea de bàsquet que va instaurar a Denver a Chicago? La resposta a aquesta qüestió és encara incerta perquè no ha tingut l’oportunitat de posar en pràctica cap idea des de la seva arribada a la franquícia, però la realitat és que el Zach LaVine que hem vist durant els darrers dos anys es troba a les antípodes de la cultura del dinamisme i la cooperació que ha regit el joc dels Nuggets. Per sort, com es pot desprendre de pràcticament qualsevol fragment de l’article, res del que hem vist durant els dos darrers anys a la ciutat del vent és concloent ni vàlid per cultures coherents.

Les peces que hi ha ara a la plantilla dels Bulls no són, d’entrada, ideals per construir una filosofia similar a la dels Denver Nuggets gestada per Arturas Karnisovas. No hi ha cap perfil com el de Jokic, no hi ha cap jugador que tingui el sentit del dinamisme de Jamal Murray i la rotació està a les antípodes de ser una de les millors -i més complementàries- de l’NBA. I hi ha una cosa clara: per simple aproximació, la idea de joc que ha implementat Karnisovas a les seves plantilles defuig perfils com el de Zach.

LaVine forma part del selecte grup de 14 jugadors amb més d’un 30% d’ús i n’és el 12è classificat. Com hem reiterat al llarg de l’article, és difícil creure que podrà esdevenir un generador col·lectiu legítim. Si Karnisovas finalment decideix que aposta per LaVine, haurà de prendre una decisió complexa: renunciar a la seva cultura per acceptar la naturalesa de la base jove i construir al voltant d’un tàndem perimetral antagònic (White&Zach) del que hi havia a Denver o reinventar la idea del projecte, buscar nous focus de generació que permetin a LaVine ser el jugador que per vocació hauria de ser i endinsar l’equip en un panorama desconegut però, veient com ha anat tot fins ara, certament esperançador.

Hi ha dues premisses que també cal que tinguem en compte: la primera és que els arquitectes d’equips, abans de decidir, examinen i flexibilitzen la seva idea. Arribar a un lloc amb idees preconcebudes està molt bé, però tancar-se en banda no és necessari. La segona és que, de la mateixa manera que cal respectar la primera, a Chicago ara mateix no hi ha pràcticament res. Excepte l’erupció de Coby White i el mateix LaVine, que es troba a més en el punt àlgid del seu valor de mercat (ehem), no hi ha cap argument per creure en la reconstrucció. Així doncs, Karnisovas i Eversley tindran carta blanca i zero intocables. L’objectiu és clar i concret: que l’equip sigui millor. Ara mateix, l’equip és dels pitjors de la lliga.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »