Els New Orleans Pelicans es troben en posicions privilegiades a la Conferència Oest (tercers, 11-8). Si estan tan amunt és en gran part per la recuperació de la seva estrella, Zion Williamson.

Ja va estar molts mesos fora de competició a la seva temporada de novell (24 partits jugats a la 2019/20), i a la seva curta carrera NBA, porta jugats 99 partits d’un total de 245 possibles. Un mal bagatge per un jove de tan sols 22 anys. Sembla que, de moment, el malson s’ha acabat i per fi veure’m de forma continuada el seu joc en l’ NBA.

Recuperat completament, ha disputat 14 dels 19 partits dels Pelicans aquest curs. L’aler pivot firma unes estadístiques destacades: 22.4 punts, 6.3 rebots, 3.7 assistències, 1.1 recuperacions amb un 57% tirs de camp en 31 minuts per partit. Completa el big three dels New Orleans juntament amb Brandon Ingram (20.8 punts) i C.J. McCollum (18.7 punts), formant la punta de llança d’un bloc compacte, sòlid, ràpid i extremadament ofensiu.

Els New Orleans Pelicans són la quarta franquícia en punts anotats (117 per partit), i augmenten encara més a les victòries (120 punts). Com a locals tenen un notable registre (6-3) i mostren estabilitat com a visitants (5-5).

Obtenen bons percentatges en tirs de camp: 48% en tirs i 38% en triples. Si aprofundim als triples, anoten un 39.6% si provenen de catch & shoot, gràcies, en gran part, per les accions de Zion (ho detallo més endavant).

Són un equip que treballa les jugades, com mostra aquesta altra dada: el 48.3% dels tirs els realitzen en l’espai de temps comprés entre els 9 i 17 segons de possesió (amb 50.2% d’encert). La presència de Zion afecta clarament aquest fet, ja que és tarda en crear l’atac el temps que tarda ell a pujar la bola, col·locar els companys i decidir quina opció és la millor.

Com influeix Zion al joc

A la faceta ofensiva, Zion és capaç de generar jugades pels seus companys. Absorbeix molta atenció rival, provocant dobles marcatges i creant espais en la defensa, que sol aprofitar per assistir (3.7 de mitja, sent top-5 entre aler pivots). Els tiradors són els principals beneficiats de la seva bona visió – el 60% d’assistències acaben en triple-. D’aquí l’excel·lent percentatge en catch&shoot.

Una punt que no explota mai són les zones de 45º, havent realitzat només 3 tirs en posicions laterals o semi laterals a la cistella. Possiblement, és el ‘4’ més vertical de tota l’NBA, anotant el 94% dels seus tirs a menys de 4 metres de la cistella. El jugador que més se li acosta en aquest apartat és Shaquille O’ Neal, per fer-nos una idea.

El que més sorprèn, si mai l’heu vist jugar, és el control que té sobre el seu cos. Per què dominar 128 kg en un cos de 198 cm no és gens senzill. El mot de Minotaure li escau com anell al dit: té una presència física forta com un brau, però és ràpid i àgil com un cavall. No entra en cap cànon ni registre de jugador de bàsquet actual.

Se’l podria comparar físicament, salvant les distàncies, amb Anthony Mason (2.01, 118 kg). Era un jugador esquerrà -com Zion- de la dècada dels 90 que va destacar als Knicks i Hornets gràcies a l’agilitat, potència i habilitat amb la pilota a pesar de l’alçada i l’excès de pes. Al seu millor moment de carrera als Charlotte Hornets (1996-97), era un luxe veure’l jugar. Exercia tant de base com de pivot, aportant a totes les facetes (16.2 punts, 11.7 rebotes, 5.4 assistències) i sempre amb un somriure a la cara.

El joc es canalitza passant per les mans de Zion; organitzant des del pal alt, buscant els tiradors oberts quan posteja a prop de la cistella. Deixa que la pista l’obrin McCollum, Ingram, Graham o Murphy, fent parella interior amb Valanciunas. El pivot lituà té bona mà des del triple, detall que aprofita per fer pick&pops i tenir dues opcions: tir alliberat des de fora o espai per Zion dins la pintura.

Els dobles marcatges que rep Zion són aprofitats per anotar còmodament sota cistella Valanciunas, que sol ser un receptor habitual de les assistències de l’ex Blue Devils.

És intel·ligent perquè sap com, on, quan i de quina forma penalitzar als rivals. No busca jugades fora del seu avast, no intenta tirs impossibles, no surt a llençar triples pel simple fet que quasi tota l’NBA ho fa. El seu joc és més similar al d’un pivot pur que al d’un aler de la nova generació.

És madur al joc, és un líder silenciós. Curiosament, juga millor fora de Nova Orleans que com a local, i una menor aportació seva sol ser símptoma de triomf. Com interpretem aquesta dada?

Zion sempre respon i quan els companys abaixen els braços o no estan encertats, es fica l’equip a l’esquena i assumeix major anotació i més presencia en el joc. Com li passava a Kobe Bryant o LeBron James, molts cops ‘menys és més’, ja que si aconsegueixen involucrar en encerts la resta de companys, no han de fer un sobre esforç i el joc flueix millor.

La defensa és un punt fred dins el seu joc. No col·loca taps de forma habitual, no té una gran capacitat rebotejadora, no s’aplica a les ajudes defensives. El fa pitjor jugador? Bé, el fa menys complet, això sens dubte, però és la tònica general en els Pelicans. Gairebé tots els jugadors estan enfocats a anotar (McCollum, Ingram, Graham, Murphy, Zion, Jones), fent que la defensa sigui treballada en moments puntuals de partits.

És molt probable que mai veiem un Williamson sent fort darrere i aportant intangibles, però tampoc es preveia que ho fes LeBron als 22 anys i recordem que una acció defensiva seva va certificar l’anell pels Cavs en 2016. El temps i l’estil de joc dirà si Zion s’aplica en defensa com un All-Star de l’NBA.

El present dels Pelicans

El futur immediat de la franquícia de Nova Orleans és molt interessant. Un nucli de jugadors forts físicament, aplicats en atac, amb bona comunió al vestuari i amb líders clars. Els egos d’Ingram i Zion mai han xocat, i es complementen molt bé. L’arribada de McCollum i Valanciunas han provocat un salt de qualitat però també de maduresa i serenor en el vestuari.

Compten amb 10 jugadors amb 25 anys o menys, fet que dona molt de marge a la franquícia per treballar i rendibilitzar les peces que té ara mateix Willie Green. La seva rotació és extensa i estable (11 jugadors per sobre dels 15 minuts per partit), afavorint que els cinc que estan en pista aportin el màxim de les seves capacitats en tot moment.

A l’última dècada només han disputat 3 cops el Play-off. La temporada passada van caure 2-4 a la primera ronda, i esperen que aquest any puguin millorar la seva targeta.

L’experiència adquirida serà un tresor al moment de les eliminatòries, i no seria desbaratat veure a la segona ronda als Pelicans. Dependrà, en gran part, de l’estat de forma del seu Big3, amb Zion al capdavant.